Caballer retrobat

Un verdadero caballero es aquel que lleva por armadura su fe (en lo que sea, pero en algo), cuya espada es sólo amor, el escudo del cual es la verdad... montado en un corcel de viento y fuego...

Sus deseos arden en llamas de hielo, tratando de apagar-los con racimos de paz. Alejándose furtivamente de ellos. Se alzan sombras en su mirada, pero no puede hacer otra cosa que retirarse al bosque en busca de meditación... sabe que no puede alargar mucho tiempo esto...

Y al caer las estrellas le llega el recuerdo... nostalgias del pasado. Hermanos alejados por la distancia o por el tiempo, las lágrimas tratan de hacer su camino hasta el mar. Sin embargo de nuevo vuelve a aparecer esa luz. Todo su camino llega a su fin, y lanzándose al encuentro de su más preciado deseo pierde el norte de su vista, se le caen las armaduras y sus armas, pues no las necesita, y une su espíritu a su deseo... bajo la mirada de su luna

tormentas y otros mitos

-Se acerca la tormenta- dijo para sí...

...y en la palma de sus manos contenía todo ese poder, de pronto algo turbó su mente y alzó la vista...

-Han llegado-

... de pronto lanzando rayos que se extendían de sus dedos daba vida a esa magia que corría por sus venas

-Ha empezado la tormenta hermanos-

Saltó del lugar en el que estaba i desafiando el lejano horizonte alzó la vista hasta las nubes. De repente se vio desenvainando su espada... lo detuvieron los rayos. Desapareciendo entre sombras y llamas de la batalla, y volviendo a aparecer a la luz de la luna...


Marc,

Quan el sol plora

Quan el sol plora desconsola... i només la lluna sàp animar-ne les seves alegries, donant-li empentes al seu balancí de la sortida a la posta dia rere dia. Sia on sia aquesta lluna jo la vaig perdre un dia rere un xàfec d'estiu i em sembla tornar-la a veure quan contemplo la claror de l'aigua d'un riu o d'una deu.

Cauran les llàgrimes mentres tingui un sentiment que no pugui donar, regalar-ho. Em compensaran sols els somriures dels estels. Renovareu els meus ànims amb ben poca cosa, només et caldràn un parell de llapis de colors... i pintar-hi un somriure als llavis.

No es tan difícil fer de lluna ni que sigui per uns moments. Passi el que passi sempre seré tambalejantme per algún indret... busqueu-me allà dalt, al cel, on sempre seré encar que hagi travessat les sendes del destí... més enllà de l'horitzó

Seguiu companys les passes que us dicti el vostre cor..


Marc,

i dirà el vent...

I així apareixeres en un cel de mitja tarda; dolça lluna partida en dues llesques, una part en llum altra a les fosques. D'aquesta manera em sentira jo, una llum d'esperança contrastada amb una mena d'ombra, la realitat.

Somiaré amb una lluna de tarda plena, tot un camí allà foradant l'oceà del cel. Tindré por de perdre'm aquesta escena, la viuré sols amb tu, la teva mirada va creuar milles i milles de mar per trovar-se amb aquesta altra.

Estimar sense saber d'amors, creuar el foc sense saber apagar-ho, travesar un riu sens saber nedar... viuré o cauré però seré al costat dels que ho mereixen, per sempre germans,

Diré que no amb les paraules ben convençut, tot traïnt-me el meu somriure que dirà a crits un sí sincer a qui el sàpiga entendre. Podria intentar mentir sobre la meva situació però tú sabràs la veritat germà/na. I ara no sabria que dir-te, només que els núbols passaràn, però la vida sempre tornarà als llavis dels qui s'estimen de debó...


Deixaría que se me n'enamorés més el cor encara però no m'hi puc arriscar a perdre el que he trobat en aquesta persona =)