Pomes i formatge

I relaxar-se del petit infern del cada día, amb el vent vorejan-te l'esquena... Fa fred però jo vull que encara plogui més... perquè quan deixa de plorar el temps ens plou a dins.

Ara veig fanals de colors que haurien d'anar en blanc i negre,,, a la vorera camina tothom sense mirar mai amunt, no esperen que res arribi d'allà dalt. Han perdut la seva fe en el cel... ja els es igual anar drets a l'infern del matí, no es pregunten de perquè volen ser on són. Jo crec en la realitat, però també m'aferro a l'esperança.

-Despertador 4:30- I ara camino... ha estat un día cansat... casi he dormit ben poc, fa res que ha començat el dia i ja vull que s'acabi. Però tot cambia amb un creuament, una paraula dolça d'una veu dolça es suficient com per animar-te un dia de pressuposat desànim.

I sempre cal acabar el día amb alguna experiència... Estic vora l'esglèsia, plou. Sento que tremollo, no és pel fred, estic cansat... I segueixo caminant al meu pas sabent que cada un d'ells pot ser l'ultim... Passo pel costat d'una terrassa... Veig un cambrer sortir; i es dirigeix a una taula on hi ha tot una personatge, cabells atzabeja, prenent un té. -I penso- Com pot ser fora si està tot mullat? deu ser una de les deeses del Nil...
Llavors la meva cama cedeix, com de costum... i caic al terra, sento com el genoll dret reb un cop fort. Au! és l'únic que se m'escapa dels llavis. I amb uns segons com si passesin mil·lenis em quedo de genolls, mirant avall. Ara veig una ombra, algú m'agafa del braç dret i un altre per l'esquerra.
-Estàs bé noi?- diu el cambrer
-Ehm sí, gràcies- se m'escapa un ténue somriure, i dirigeixo la meva mirada cap a l'esquerra, cabells negres...
-Tú quina trompada! estàs xop!- Amb una gran expresivitat a cada paraula digué la per mi suposada deesa del Nil
-No tinc paraules, gràcies. Sí m'he mullat, sort de viure prop d'aquí-
-Àlex, demà et pago el té, l'acompanyaré no sigui cas que torni a caure- Digué la noia aclucant-me l'ull
-No, no cal, estic en dos carrers- Dic jo.
-Si, si cal, insisteixo- Amb un tó seriós que em deixa...
-Gràcies Àlex!- Dic.
-De res jove!- Em contesta amb un tó simpàtic...
-Adéu!- Tots tres alhora.


Seguint caminant un carrer més amunt, sento el genoll, encara sento al cop, però no dic res al respecte... un silenci respectat pels dos caminants... i toca trencar el silenci...
-Eis no dius res, t'has fet mal? camines fatigat- digué ella.
-Au, sí, una mica, m'he donat fort. Pel caminar tranqula és normal el meu pas tranquil, és una llarga història, ja te l'explicaré ;)- Contesto.
-Jmmm sembles interessant, un dia me l'hauras d'expllicar noi.- Seguint ella la conversa
-Ja hem arribat, visc aquí... i per cert, quin és el teu nom? Si es que es pot preguntar, clar-
-Busca el meu nom sota la llum de la lluna- va dir amb un somriure als llavis-

Li agafo la mà per besar-la-hi i tot d'una desapareix com si volés cap a un somni... tornarà dels estels...

Petals de rosa a fontana... so lovely =)

En una parada de metro pots quedarte dormit de peus, perdre l'esperit en una mirada... quedar-te en un estat de shock abans que s'obrin les portes...
I ara em torna al cap...
-Em recordes la Lluna amb la teva llum... aii! si abrigues amb un mocador la teva tendresa!  
-Si no vols anar al cel no t'enamoris dels àngels
-És cert... Millor oblidem aquest encontre... que per sort ha estat petit, menys valor tindrà doncs
-...els diamants són ben petits
-Guanyes, però sens dubte no puc deixar-me portar pels llaços del cor...
-Però no m'oblidaràs.
-No, es per això que l'auténtic infern és el dia a dia =P. Viuré per estimar-te lluny dels teus núbols.
-Ens trobarem al camí que va del cel a l'infern.
-Alea jacta est,

I llavors s'obriren les portes; mal de cap i desanimat, tornàven a ser allà :S. I de cop torna l'alegria, pètals de rosa als replans de les escales de Fontana... Potser no tot sería un somni del breu shok d'abans de sortir del vagó =)

Som gent petita i gran alhora

Días cómo este en que te dedicas a escribir sobre tantas cosas sin saberlo...

Al principio del día en que no te interesa pensar en nada más que echar el día para adelante todos nos hacemos reflexiones en el tren/metro, con ganas de lanzarte. Justo entonces nos parece oír palabras salidas de una canción,  "Iremos a toda vela hasta que se desgarren las telas, iremos a golpe de remo hasta que se rompan las maderas... y como última opción llevaremos nuestra nave a nado mientras nos quede un soplo de vida...", con esa voz de los marienros de antaño...
Va passant el dia i et trobes amb moltes coses... vols viure-hi, però alhora no entens els teus sentiments. Llavors m'adono que sovint em passa que sóc feliç quan no en penso el perquè... i decideixo viure així =)

Comença a acabar el día... i mentre tornes a casa encara recordes aquesta personeta que te diu les veritats com son, que t'anima amb una sola broma o gest, que t'abraça quan estàs per plorar... Llavors sona aquella cançó que et porta aquesta persona davant teu... i somrius sabent que el que escoltes et fa sentir com si ella fos allà... davant teu precisament =)  És una sola paraula: AMISTAT

PD: per aquells que coneixen una "personeta" de molt gran cor

un dia completo I

--Anant pel carrer de les bicis del costat de la via.... Y porqué vas por el medio de la carretera?? La resposta de la lògica m'argumentaba que pels alts i baixos de les voreres, pel bé de les meves cames que els bots no els hi fan gaire gràcia... La respuesta insensata buscaba razones en el hecho de estar cansado de todo... y dejarse... en esos momentos en que te da todo igual.
Y así recorrí mi camino hasta llegar a mi destino... un infierno de clases, un descanso jugando a las cartas, una tarde de biblioteca buscando referéncias de proyectos y finalmente una clase de dibujo que te da ganas de desaparecer del mapa.

En verdad no merecerían siquiera mis palabras estos hechos. Justo cuando se me empezaron a entelar los ojos de làgrimas oía mi nombre translucido entre las nubes... Se salvó mi corazón del ahogamiento, pues con dureza creía que lo había hecho todo mal y no me lo perdonaba; cuando alguien sin saberlo me sacó de tales pensamientos. Le doy gracias de corazón. y se lo pagaré, aunque ni siquiera lo habrá sospechado. Y pensar que hay personas ajenas a mi, hoy he comprovado que así no és...

no, no fue un accidente... nací así... Mis creencias irán más allá de lo que puedan decir mis palabras... y mis hechos en efecto. No caeré en efecto sin hacerme nada, mis rodillas lo sentrán. Pero sin duda no se abrirá una herida si no se va a cerrar...