Pomes i formatge

I relaxar-se del petit infern del cada día, amb el vent vorejan-te l'esquena... Fa fred però jo vull que encara plogui més... perquè quan deixa de plorar el temps ens plou a dins.

Ara veig fanals de colors que haurien d'anar en blanc i negre,,, a la vorera camina tothom sense mirar mai amunt, no esperen que res arribi d'allà dalt. Han perdut la seva fe en el cel... ja els es igual anar drets a l'infern del matí, no es pregunten de perquè volen ser on són. Jo crec en la realitat, però també m'aferro a l'esperança.

-Despertador 4:30- I ara camino... ha estat un día cansat... casi he dormit ben poc, fa res que ha començat el dia i ja vull que s'acabi. Però tot cambia amb un creuament, una paraula dolça d'una veu dolça es suficient com per animar-te un dia de pressuposat desànim.

I sempre cal acabar el día amb alguna experiència... Estic vora l'esglèsia, plou. Sento que tremollo, no és pel fred, estic cansat... I segueixo caminant al meu pas sabent que cada un d'ells pot ser l'ultim... Passo pel costat d'una terrassa... Veig un cambrer sortir; i es dirigeix a una taula on hi ha tot una personatge, cabells atzabeja, prenent un té. -I penso- Com pot ser fora si està tot mullat? deu ser una de les deeses del Nil...
Llavors la meva cama cedeix, com de costum... i caic al terra, sento com el genoll dret reb un cop fort. Au! és l'únic que se m'escapa dels llavis. I amb uns segons com si passesin mil·lenis em quedo de genolls, mirant avall. Ara veig una ombra, algú m'agafa del braç dret i un altre per l'esquerra.
-Estàs bé noi?- diu el cambrer
-Ehm sí, gràcies- se m'escapa un ténue somriure, i dirigeixo la meva mirada cap a l'esquerra, cabells negres...
-Tú quina trompada! estàs xop!- Amb una gran expresivitat a cada paraula digué la per mi suposada deesa del Nil
-No tinc paraules, gràcies. Sí m'he mullat, sort de viure prop d'aquí-
-Àlex, demà et pago el té, l'acompanyaré no sigui cas que torni a caure- Digué la noia aclucant-me l'ull
-No, no cal, estic en dos carrers- Dic jo.
-Si, si cal, insisteixo- Amb un tó seriós que em deixa...
-Gràcies Àlex!- Dic.
-De res jove!- Em contesta amb un tó simpàtic...
-Adéu!- Tots tres alhora.


Seguint caminant un carrer més amunt, sento el genoll, encara sento al cop, però no dic res al respecte... un silenci respectat pels dos caminants... i toca trencar el silenci...
-Eis no dius res, t'has fet mal? camines fatigat- digué ella.
-Au, sí, una mica, m'he donat fort. Pel caminar tranqula és normal el meu pas tranquil, és una llarga història, ja te l'explicaré ;)- Contesto.
-Jmmm sembles interessant, un dia me l'hauras d'expllicar noi.- Seguint ella la conversa
-Ja hem arribat, visc aquí... i per cert, quin és el teu nom? Si es que es pot preguntar, clar-
-Busca el meu nom sota la llum de la lluna- va dir amb un somriure als llavis-

Li agafo la mà per besar-la-hi i tot d'una desapareix com si volés cap a un somni... tornarà dels estels...