Historias y leyendas

Una flecha perdida tejió su camino entre las sábanas de una armadura plateada... Helando a su paso el cuerpo del joven caballero.
Mientras el miedo corría por sus venas el pensaba en las praderas verdes que recogerían sus últimas huellas... Pero hizo el juramento de volver, así que el valor volvió de entre la niebla para teñir su corazón de fortaleza. Y luchar una vez más contra aquello que le atormentaba... Pasada esa noche volvió a levantar un camino a seguir... sin descanso hasta dar con la luz de las siete estrellas de su hogar

Y se rompió la flecha roja, forjada con historias de dragones y hechiceros, marineros y sirenas...

17 de febrer

No pretendas regalar joyas, libros, lápices, carpetas, bolsos, estuches, CDs, ni juegos, ni lámparas, ni bufandas...

Trata de regalar con ilusión, amor, amistad... Ese debiera ser el plato principal... deja el materialismo para la guarnición, al fin y al cabo las patatas son bien recibidas junto a una hamburguesa =P
Te das cuenta pasado tu cumpleaños de quién te regala "simplemente" algo simbólico... y de quien te regala "simplemente" un móvil nuevo... No es precisamente la diferencia de precio lo que puede llegar a marcar la diferencia, mi aprecio cae en el detalle, el cariño con el que pensaste que este regalo me iba a dar ilusión

Precisamente estas cosas que muchos consideran demasiado pequeñas para mi son demasiado grandes,

Un petit moment d'inspiració... un moment per a mí...

Tractar de cercar l'aixopluc sota els braços d'algú, una petita abraçadeta... Voler sentir una petita escalfor però sens cremar-se gaire. Escriure paraules al vent i que se les emporti ben lluny, com un nàufrag fa a una illa deserta, sentir-se enmig d'un mar d'aires...

I ara llançar-me a volar per un penya-segat, bogeria... potser, però hi ha un moment en que arribes a saber que tots n'arribem a tenir, de certa manera, clar. Penseu en que deu sentir un àliga... ben cert que tots creurem que volar és el seu destí. Acceptant el nostre propi destí podem arribar molt més lluny del que aparenten les notres passes.

Veure el verí en un vas pot impedir que prenguis l'ultim got d'aigua de la teva vida... No sempre el perill ve d'on ens sembla... I molt sovint cal escollir de quina manera preferim caure, poder prendre aquesta decisió és una cosa que no poden fer gaires. Un día tocarà em escollir, esperaré dret des d'aquest moment

Ara recordo les paraules d'algú prou savi... Pensa en cada instant com si fos l'últim moment... viu-lo com ningú, últimament m'estic plantejant molt aquest consell... I avuí almenyw no em faig enrere del que he fet =)

Y escribiré sobre la arena cada mañana

Palabras escritas en plata sobre una lámina de vidrio... tener a esa persona cerca es cómo si se posara un pequeño pájaro sobre un corazón de papel, de repente sientes cómo si se resquebrajara una montaña de hielo... El frío deja de calar en tus venas, dejando paso a un río que renueva el calor de tu corazón.
Y así, sin más te das cuenta de que acabas de tener un sueño...quieres tanto poder ser libre de sentir un sentimiento que dejas que el viento enfríe todo lo que te rodea... y evitar un incendio en tu propio interior...

Y así, dejamos que pequeños pajaritos se lleven trocitos de nuestros corazones... tenemos miedo de reunir demasiado amor en nuestro interior y entonces decidimos liberarlo. Somos personas... así que no podemos decidir no querernos. Por un hermano nos podemos dejar el cuello, por amor cometemos locuras... y por dejar de amar caemos de bruces al suelo a expensas de un cálido abrazo que nos lleve a una playa de verano

Blanques roses pels àngels i roselles vermelles per les gents de l'infern

Blanques roses pels àngels i roselles vermelles per les gents de l'infern... Hauria d'escollir els meus colors abans de seguir pel camí. Triar un destí sería el just, però l'únic que pots triar amb seguretat és la ideología i les amistats, ara bé cadascú es pot guanyar el seu propi cel i s'encén les seves pròpies flames.

Jo puc dir ue ja he caigut, i més d'un cop m'he hagut d'aixecar, encara que em féssin mal les cames, encara que s'em cremés el cor... I he tirat endavant, m'he estirat i he descansat i he apagat el foc que em consumia l'anima.

Per un instant intentaré deixar de pensar en aquest món material... el meu pensament abandonarà la raó per endinsar-se en un món de somnis on el real serà el teu desig més profund que ni sabrem localitzar. Un dia arribaré al final del meu propi camí on plantaré un pomer... i així els caminants que segueixin darrere es trobaràn amb el fruit del meu esforç i recordaràn amb una extranya felicitat a aquell qui amb el seu últim glop d'aire va aconseguir deixar les seves llavors al terra,

I aquí una altra llavor, deixada al camí pels vianants que recorrin aquestes paraules amb la seva lleu mirada...

I veure el vent

I veure el vent rebolcant-se  sobre les fulles d'octubre... i veure els ànims deslligant-se com la flama de la foguera... Desconectar tot pensament i sentir el flux de l'aigua entre els teus dits, deixar-se portar i acabar nedant a la dolça mar...

I al dia següent llevar-se i sentir com plou per dins i per fora... se m'encongeix el cor però s'em referma de tranquilitat al saber que el foc no es pot mullar, que les gotes d'aigua travessen les flames i es transformen junt a les cendres de sentiments del passat en una fumareda gris-blau...

I se m'ompla de joia el cor al veure que ha nevat al carrer, és com una nova sensació... aquell canvi que des de fa dies necessitava i no sabia com assolir... Avuí és el día que he assolit un aquest petit somni, és com el día que plantes un arbre i sents que tens més oxigen per prendre un respir d'aire