Pomes i formatge

I relaxar-se del petit infern del cada día, amb el vent vorejan-te l'esquena... Fa fred però jo vull que encara plogui més... perquè quan deixa de plorar el temps ens plou a dins.

Ara veig fanals de colors que haurien d'anar en blanc i negre,,, a la vorera camina tothom sense mirar mai amunt, no esperen que res arribi d'allà dalt. Han perdut la seva fe en el cel... ja els es igual anar drets a l'infern del matí, no es pregunten de perquè volen ser on són. Jo crec en la realitat, però també m'aferro a l'esperança.

-Despertador 4:30- I ara camino... ha estat un día cansat... casi he dormit ben poc, fa res que ha començat el dia i ja vull que s'acabi. Però tot cambia amb un creuament, una paraula dolça d'una veu dolça es suficient com per animar-te un dia de pressuposat desànim.

I sempre cal acabar el día amb alguna experiència... Estic vora l'esglèsia, plou. Sento que tremollo, no és pel fred, estic cansat... I segueixo caminant al meu pas sabent que cada un d'ells pot ser l'ultim... Passo pel costat d'una terrassa... Veig un cambrer sortir; i es dirigeix a una taula on hi ha tot una personatge, cabells atzabeja, prenent un té. -I penso- Com pot ser fora si està tot mullat? deu ser una de les deeses del Nil...
Llavors la meva cama cedeix, com de costum... i caic al terra, sento com el genoll dret reb un cop fort. Au! és l'únic que se m'escapa dels llavis. I amb uns segons com si passesin mil·lenis em quedo de genolls, mirant avall. Ara veig una ombra, algú m'agafa del braç dret i un altre per l'esquerra.
-Estàs bé noi?- diu el cambrer
-Ehm sí, gràcies- se m'escapa un ténue somriure, i dirigeixo la meva mirada cap a l'esquerra, cabells negres...
-Tú quina trompada! estàs xop!- Amb una gran expresivitat a cada paraula digué la per mi suposada deesa del Nil
-No tinc paraules, gràcies. Sí m'he mullat, sort de viure prop d'aquí-
-Àlex, demà et pago el té, l'acompanyaré no sigui cas que torni a caure- Digué la noia aclucant-me l'ull
-No, no cal, estic en dos carrers- Dic jo.
-Si, si cal, insisteixo- Amb un tó seriós que em deixa...
-Gràcies Àlex!- Dic.
-De res jove!- Em contesta amb un tó simpàtic...
-Adéu!- Tots tres alhora.


Seguint caminant un carrer més amunt, sento el genoll, encara sento al cop, però no dic res al respecte... un silenci respectat pels dos caminants... i toca trencar el silenci...
-Eis no dius res, t'has fet mal? camines fatigat- digué ella.
-Au, sí, una mica, m'he donat fort. Pel caminar tranqula és normal el meu pas tranquil, és una llarga història, ja te l'explicaré ;)- Contesto.
-Jmmm sembles interessant, un dia me l'hauras d'expllicar noi.- Seguint ella la conversa
-Ja hem arribat, visc aquí... i per cert, quin és el teu nom? Si es que es pot preguntar, clar-
-Busca el meu nom sota la llum de la lluna- va dir amb un somriure als llavis-

Li agafo la mà per besar-la-hi i tot d'una desapareix com si volés cap a un somni... tornarà dels estels...

Petals de rosa a fontana... so lovely =)

En una parada de metro pots quedarte dormit de peus, perdre l'esperit en una mirada... quedar-te en un estat de shock abans que s'obrin les portes...
I ara em torna al cap...
-Em recordes la Lluna amb la teva llum... aii! si abrigues amb un mocador la teva tendresa!  
-Si no vols anar al cel no t'enamoris dels àngels
-És cert... Millor oblidem aquest encontre... que per sort ha estat petit, menys valor tindrà doncs
-...els diamants són ben petits
-Guanyes, però sens dubte no puc deixar-me portar pels llaços del cor...
-Però no m'oblidaràs.
-No, es per això que l'auténtic infern és el dia a dia =P. Viuré per estimar-te lluny dels teus núbols.
-Ens trobarem al camí que va del cel a l'infern.
-Alea jacta est,

I llavors s'obriren les portes; mal de cap i desanimat, tornàven a ser allà :S. I de cop torna l'alegria, pètals de rosa als replans de les escales de Fontana... Potser no tot sería un somni del breu shok d'abans de sortir del vagó =)

Som gent petita i gran alhora

Días cómo este en que te dedicas a escribir sobre tantas cosas sin saberlo...

Al principio del día en que no te interesa pensar en nada más que echar el día para adelante todos nos hacemos reflexiones en el tren/metro, con ganas de lanzarte. Justo entonces nos parece oír palabras salidas de una canción,  "Iremos a toda vela hasta que se desgarren las telas, iremos a golpe de remo hasta que se rompan las maderas... y como última opción llevaremos nuestra nave a nado mientras nos quede un soplo de vida...", con esa voz de los marienros de antaño...
Va passant el dia i et trobes amb moltes coses... vols viure-hi, però alhora no entens els teus sentiments. Llavors m'adono que sovint em passa que sóc feliç quan no en penso el perquè... i decideixo viure així =)

Comença a acabar el día... i mentre tornes a casa encara recordes aquesta personeta que te diu les veritats com son, que t'anima amb una sola broma o gest, que t'abraça quan estàs per plorar... Llavors sona aquella cançó que et porta aquesta persona davant teu... i somrius sabent que el que escoltes et fa sentir com si ella fos allà... davant teu precisament =)  És una sola paraula: AMISTAT

PD: per aquells que coneixen una "personeta" de molt gran cor

un dia completo I

--Anant pel carrer de les bicis del costat de la via.... Y porqué vas por el medio de la carretera?? La resposta de la lògica m'argumentaba que pels alts i baixos de les voreres, pel bé de les meves cames que els bots no els hi fan gaire gràcia... La respuesta insensata buscaba razones en el hecho de estar cansado de todo... y dejarse... en esos momentos en que te da todo igual.
Y así recorrí mi camino hasta llegar a mi destino... un infierno de clases, un descanso jugando a las cartas, una tarde de biblioteca buscando referéncias de proyectos y finalmente una clase de dibujo que te da ganas de desaparecer del mapa.

En verdad no merecerían siquiera mis palabras estos hechos. Justo cuando se me empezaron a entelar los ojos de làgrimas oía mi nombre translucido entre las nubes... Se salvó mi corazón del ahogamiento, pues con dureza creía que lo había hecho todo mal y no me lo perdonaba; cuando alguien sin saberlo me sacó de tales pensamientos. Le doy gracias de corazón. y se lo pagaré, aunque ni siquiera lo habrá sospechado. Y pensar que hay personas ajenas a mi, hoy he comprovado que así no és...

no, no fue un accidente... nací así... Mis creencias irán más allá de lo que puedan decir mis palabras... y mis hechos en efecto. No caeré en efecto sin hacerme nada, mis rodillas lo sentrán. Pero sin duda no se abrirá una herida si no se va a cerrar...

Respirs i sospirs

Iwould carry the entire world over my shoulders if you could eclipse the moon woth your shadow just for today... You can fall in love with a colour, the shapes of a face, two adorable legs, of a hairsyle... But try not to fall in love with a gaze, it took my breath theese summer evening...

breath just for one step more at least...

Pardals i núbols...

miró al cielo una vez más y bajó la mirada de nuevo... sus labios se movieron diciendo algo...

Los escritores son cómo pájaros; cantarán tus alegrias cómo si fueran auténticas canciones de primavera, y lo mismo harán con las tristezas que pesen sobre sus corazones... Se alimentarán de las semillas de esperanza que encuentren, haya pocas o muchas las agradeceran. Y por último, siempre encontraran su camino a casa...

Tras estás palabras desapareció en una nube de humo... y un día volverá... =)

Paraules d'ahir

Lluna plena ets preciosa!

No sempre acompanyes les millors nits, però allà ets petita =). Acompanyes l'amor que alguns profesem per tu... Estels de plata i núbols de mar, segueix l'estela que ens vas deixar ahir. He vist de prop com ha nascut un nou estel al cel; maco i trist alhora, és com una historia d'amor que s'ha d'acabar i que allarguem el final més i més... que seguirá sí, però més enllà del que podem veure nosaltres.

Lluna si tens un nom amagal sota la teva miradeta =P

Love with love is paid

Caballer retrobat

Un verdadero caballero es aquel que lleva por armadura su fe (en lo que sea, pero en algo), cuya espada es sólo amor, el escudo del cual es la verdad... montado en un corcel de viento y fuego...

Sus deseos arden en llamas de hielo, tratando de apagar-los con racimos de paz. Alejándose furtivamente de ellos. Se alzan sombras en su mirada, pero no puede hacer otra cosa que retirarse al bosque en busca de meditación... sabe que no puede alargar mucho tiempo esto...

Y al caer las estrellas le llega el recuerdo... nostalgias del pasado. Hermanos alejados por la distancia o por el tiempo, las lágrimas tratan de hacer su camino hasta el mar. Sin embargo de nuevo vuelve a aparecer esa luz. Todo su camino llega a su fin, y lanzándose al encuentro de su más preciado deseo pierde el norte de su vista, se le caen las armaduras y sus armas, pues no las necesita, y une su espíritu a su deseo... bajo la mirada de su luna

tormentas y otros mitos

-Se acerca la tormenta- dijo para sí...

...y en la palma de sus manos contenía todo ese poder, de pronto algo turbó su mente y alzó la vista...

-Han llegado-

... de pronto lanzando rayos que se extendían de sus dedos daba vida a esa magia que corría por sus venas

-Ha empezado la tormenta hermanos-

Saltó del lugar en el que estaba i desafiando el lejano horizonte alzó la vista hasta las nubes. De repente se vio desenvainando su espada... lo detuvieron los rayos. Desapareciendo entre sombras y llamas de la batalla, y volviendo a aparecer a la luz de la luna...


Marc,

Quan el sol plora

Quan el sol plora desconsola... i només la lluna sàp animar-ne les seves alegries, donant-li empentes al seu balancí de la sortida a la posta dia rere dia. Sia on sia aquesta lluna jo la vaig perdre un dia rere un xàfec d'estiu i em sembla tornar-la a veure quan contemplo la claror de l'aigua d'un riu o d'una deu.

Cauran les llàgrimes mentres tingui un sentiment que no pugui donar, regalar-ho. Em compensaran sols els somriures dels estels. Renovareu els meus ànims amb ben poca cosa, només et caldràn un parell de llapis de colors... i pintar-hi un somriure als llavis.

No es tan difícil fer de lluna ni que sigui per uns moments. Passi el que passi sempre seré tambalejantme per algún indret... busqueu-me allà dalt, al cel, on sempre seré encar que hagi travessat les sendes del destí... més enllà de l'horitzó

Seguiu companys les passes que us dicti el vostre cor..


Marc,

i dirà el vent...

I així apareixeres en un cel de mitja tarda; dolça lluna partida en dues llesques, una part en llum altra a les fosques. D'aquesta manera em sentira jo, una llum d'esperança contrastada amb una mena d'ombra, la realitat.

Somiaré amb una lluna de tarda plena, tot un camí allà foradant l'oceà del cel. Tindré por de perdre'm aquesta escena, la viuré sols amb tu, la teva mirada va creuar milles i milles de mar per trovar-se amb aquesta altra.

Estimar sense saber d'amors, creuar el foc sense saber apagar-ho, travesar un riu sens saber nedar... viuré o cauré però seré al costat dels que ho mereixen, per sempre germans,

Diré que no amb les paraules ben convençut, tot traïnt-me el meu somriure que dirà a crits un sí sincer a qui el sàpiga entendre. Podria intentar mentir sobre la meva situació però tú sabràs la veritat germà/na. I ara no sabria que dir-te, només que els núbols passaràn, però la vida sempre tornarà als llavis dels qui s'estimen de debó...


Deixaría que se me n'enamorés més el cor encara però no m'hi puc arriscar a perdre el que he trobat en aquesta persona =)

temps al temps

y esperar un largo rato para no darme cuenta de esto... mil años pasaron hasta que logré encontrar esta puerta. Ahora llamo y se abre.

Congelaron mi corazón los vientos que se alzaron... te equivocaste de puerta... Esta vez no sé que se podrá salvar, me han sacudido demasiado fuerte y apagaron todas las velas... a oscuras.

Sólo un campo de margaritas pueden volver a hacer nacer una mirada de mi corazón, me duele cada músculo de mi cuerpo... Descongelaron mi corazón de un hielo demasiado fuerte y me dejaron caer rodando cuesta abajo...

Esquinçat, abatut i derrotat... de genolls només em puc estar... Però mai ningú em trencarà el somriure, dedicat amb tant d'amor i sens gens d'orgull. Em ric de la meva situació, per coses pitjors he hagut de passar. Ho sabreu ben aviat, donat que viureu amb mi els que ho volgueu llegir, escriuré fil per randa una historia que pocs voldrán llegir de cap a peus. Aviat començaré a escriure amb tot el que vaig dur i duc a dins.

Rosas, carmins, turquesas... PALABRAS

Tendieron una alfombra de rosas roja bajo mis pies... Y sentí ganas de pisar sobre la suavidad de sus pétalos. Pisé sí, pisé... ese dolor agudo traspasó mi piel...púas de los tallos, irrumpió en mi sangre veneno de escorpión negro. Entonces el tiempo se volvió lento, se deslizó una copa de entre mis dedos cayendo al suelo... Sentí cómo se teñía de un carmín intenso ese rojo de rosas. Y tuve unas ganas locas de gritarle al cielo... pero me vi alzando la voz en silencio, cuando entiendas la lógica de esta absurdez entonces me entenderás hermano.

Pero un velo turquesa se cruzó en mi mente en ese preciso instante, teñíose en parte de carmín cerrando a base de cicatrices esas heridas que me hicieron tambalear... No sé que parca tejerá estás telas pero me han recuperado infinidad de veces ya...

Ni mil agujas de plata podrían tejer de nuevo lo que se rompió, pero ese calor primaveral devuelve los latidos a mi corazón... Estimo l'estel que va caure d'aquell cel blau-platejat =P

4 paraules

confondre sentiments amb falses esperances pot conduïr a mal port... Aquestes aigües embocen sempre les meves venes, i me falta la sang al cor. Que em falti la respiració no importarà avuí.
Cauré dins una batalla, no ferit ni per espasa ni llança; sinó tan sols amb un troç d'estel. No hi guanyaré, però sé qué tornaré a ser allà de peu. Les llagrimes ja hauran caigut i el meu cor florirà de nou com la primavera, tal i com ja ha passat abans...

No tornaran les meves paraules a esquinçar més el que ja va ser trencat... sols puc dir el que ja ha estat dit, potser dit sense paraules, o per paraules envoltades per les abraçades d'un somni...


Marc,

No importará el tiempo...

No importaran los dias ni las noches que pasen mientras caiga sobre mi la luz de una de tus estrellas. Y negaré... i ahogaré mis palabras en la almohada de tus labios, ayy si pudiera contarte...

Cuando sea cortaré un trozo de cielo para ti, para que abrigues tus sentimientos... y entonces seguiran las olas tus suspiros como la brisa al alba...

Y una última nube de sol rasgueó una melodía en un corazón, el mío, creeme. No sé si podré ver como tu pelo, como si de una bandera se tratase, otea al son del viento en el horizonte.

Y ahora algo oscuro inunda mi corazón, lo siento... Y maldigo el día en que empezaron mis ojos a arder de pasión si solo hubo un roce imperceptible, de palabras. No sé porqué encendiste una vela en mi corazón... si no entiendo pido no sentir, más me lo niego; pero sin duda vuelvo a soñar y mi corazón vuelve a surcar aguas prohibidas. Ay corazón! amore amore, como podría yo decirte un te quiero si estoy huyendo de este sentimiento por ti? Siento que no puedo volver a montar de nuevo en esta bicicleta de sentimientos... lloraría... desharía mi alma...

Luego sin duda creo que la cobardía es uno de los valores que no debieran regar vuestras venas, hay que alzar el corazón por avivar esos sentimientos que te hacen reír, sin saber porqué... esa sonrisa sincera... esa mirada que te remueve... ese peligro que ves y en verdad deseas tenerlo cerca, tanto como lo está el amor del primer beso ^^...

quiero ser valiente pero no puedo entonar un te quiero sin apenas conocerte...entenderás, no sé como concebir lo que siento sin decirme a mi mismo que son tonterias. No es instinto porqué lo que me ha llegado de ti no és sinó el alma... tu figura en mis sueños... esa voz que me arranca lágrimas de alegría... que me lleva a leer poesía.


Si has llegado hasta aquí leyendo pfff gracias... te felicito ^^. Y, sí! este sentimiento tiene un nombre... pero no llegará a ser escrito =P (excuse mua). Dejo una última frase que resume todo lo que siento ahora:

Empezar a quererte fue tan fácil como el ir a comprarnos un helado en la esquina... Apareciste como un ángel de blanco entre las sábanas de un día de verano

PD: noia del nom bonic =P, no és enamorament sis plau!... però volaré fins els estels per vos... Sento curiositat.. però hi ha alguna cosa que em talla el respir :S